martes, 23 de septiembre de 2008

Viatge de 8 dies a la Sicilia “punto com”

Serà difícil descriure la plenitud i la serenor que ens ha donat aquest viatge. Ho intentarem.
Tot comença a l’habitació de casa on tenim l’ordinador i ens connectem al web ShineSicily.com, la web de l’agència Trinakria Tours. Aquest és el primer dels encerts i en seguiran tants!

Sortim el dia 1 de juliol de l’aeroport de Girona i en dues hores som a Trapani. Trepitgem l’illa que conté tots els tresors amb tots els allotjaments ja reservats i així amb aquesta seguretat iniciem el recorregut pels blaus i dels daurats. Blau persistent de cel i de mar. Camps daurats de blat que s’estenen com a veritable graner de l’imperi que encara perdura, l’imperi de la bellesa.


L’amabilitat de la gent d’Alcamo ens condueix al camí sense sortida de la que serà la nostra primera casa: l’agriturisme Tarantola al bell mig d’un turó de la regió de Trapani, a l’oest de l’illa i molt a prop del temple grec que més ens captiva, (per ser el primer que visitem, pel seu emplaçament meravellós) el temple dòric de Segesta que, amb les seves magnífiques i intemporals 36 columnes, s’alça dins el paisatge de vinyes i oliveres com un veritable miracle humà.

La casa preciosa, el vi d’Inzolia que ens ofereix a Daniela fa renéixer totes les espurnes de la felicitat que encara ens esperen i el menjar és també una delícia, absolutament recomanable qualsevol tipus de pasta al pesto que fan amb alfàbrega i menta i tomàquet i...segons ens diu la Daniela amb totes les herbes que tenen a mà.

El segon dia el dediquem a visitar la Reserva Naturale dello Zingaro visitant San Vito lo Capo i Scopello. Déu meu quina costa, quin mar! Quines pedres color de marbre. Abans, però, caminem pels carrers estrets d’Erice i dinem també allà, com sempre tot deliciós: el peix, la pasta, la carn, els vins...


Segona nit la Tarantola i concert excepcional de granotes i grills sota la Via Lactea.

El tercer dia, encomanats per l’energia d’aquesta terra amb límits terrenals però infinita en cel i aire comencem la ruta que ens durà al nostre segon destí: la Case Brizza , a la costa sud oest de l’illa a prop de la ciutat de Modica i encara més a prop de la costanera Pozzallo. El vitage és llarg i ric, molt ric. Visitem els jaciments impressionats de Selinunte: el romanticisme més gran fet pedra i fet terra i fet cel i mar. Ens banyem a l’hermosa platja que voreja els vuit temples en runes, la veritable victòria del passat com dira Maria Zambrano. Cap al tard, la millor hora de llum, vistem Agrigento i són més de les dotze de la nit quan a la fi arribem a la casa Brizza, que, cal dir-ho, ens ha costat molt de trobar. Però com tot esforç el viatge ha merescut la pena: la casa és preciosa, antiga, de pedra forta i segura i les estances semblen estances per acollir-hi els reis i ens així com ens hi fa sentir la Josepeta, com els reis de la casa.

Quart matí i primer bany del dia a la reserva del Golfo di Noto: aigües puríssimes que ens refresquen i ens retornen les ganes de carretera i manta. Visitem Noto a quaranta graus sobre zero, la ciutat una meravella del barroc nascuda després del terratrèmol de l’any 1693. Amb una bona guia de mà als dits aprenem moltes coses de la seva gràcia, elegància, simetria i majestuositat. A la tarda, sap greu dir-ho, decebedora visita al teatre grec de Siracusa: l’entrada molt cara i el teatre que ha de ser i és de pedra està tot cobert de fusta que ens impedeix penetrar en la seva ànima. Marxem decebuts i per passar-nos el disgust ens banyem al mar Jònic una altra vegada i sembla que de nou la vida ens guia per aquesta illa de felicitat. Al vespre visitem Ragusa Ibla, pugem els 333 graons que ens porten dalt de l’església de Santa Maria delle Scale (naturalment no podia tenir un altre nom). Ens meravella tanta majestuositat barrejada amb tanta senzillesa. I és que aquesta illa és així: senzilla i majestuosa. Sopem divinament allà i tornem a la casa Brizza.

L’endemà, cinquè dia, deixem la casa Brizza i fem una ruta que ens porta al poble de Piazza Armerina amb les ganes de veure en viu i en directe els mosaics romans millor conservats del món, els de la Villa Imperiale del Casale, i sí ho són i molt d’imperials i d’impressionats. Comprem postals, moltes postals, fem fotos, moltes fotos. I tornem a travessar camps i camps de blat, ondulacions i planes que ens fan volar.

I arriba l’hora de la veritat, l’hora de la gran veritat. La veritat es diu Etna, el punt més culminant de l’illa, l’únic volcà en actiu d’Europa, el més alt, el el més ample, el més espectacular, columna del cel com l’anomenava el poeta grec Píndar. Com que no hi ha paraules en descriuré l’emoció de veure’l fumejant, de sentir-lo bategar, de presenciar a l’hora baixa el riu vermell de la seva lava incandescent. El millor espectacle de la Natura en majúscules que mai creuria veure. La casa on estem allotjats es diu Sciaraviva i la Virgina i el Mario ens acullen com si fóssim de la família. La casa es troba a la vessant sud del volcà al poble de Ragalna. La casa és perfecte. El vi també ho és. El lloc una meravella i tan ben situat que ens permet des d’allà i amb tres dies per endavant circular i viure entorn del volcà per tots els seus vessants: sud, est, nord, oest. I la seva amplitud, i la seva alçada i la seva vida constant se’ns encomana per totes les nostres coordenades vitals.

Al vespre anem a sopar al poble veí de Nicolosi (lloc que repetirem durant tres vespres) que, sense tenir res d’especial, és l’exemple humà perfecte d’aquesta illa: una vida aturada en el temps, plena de música que sempre sembla passada de moda i tanmateix emociona sempre, la gent al carrer prenent la fresca, la parla italiana tan alegre i melancòlica alhora, el caos circulatori constant , la vida que transcorre sense importància...

El primer matí visitem el volcà amb el sistema més còmode i també més convencional: agafem el funicular que hi ha al Rifugio Sapienza i pujem fins a 2.697 metres, allà un guia molt amable ens explica mil històries del volcà, veiem de prop cràters àntics, rius de lava petrificada, terra que fumeja pel vapor d’aigua que surt de les altres temperatures que hi ha sota els nostres peus. La vista és magnífica, veiem la costa del mar Jònic, la ciutat de Catània al fons, Taormina...l’aire fresc de cel contrasta amb l’escalfor de la terra i amb aquesta ambivalència de temperatures som ecosistema únic i fèrtil i viu i immortal.

A la tarda anem a Randazzo i molt a prop d’allà l’atzar necessari que crea totes les meravelles del món ens porta a fer una excursió gairebé nocturna muntanya amunt per veure encara de més a prop la ferida oberta i sagnat de l’Etna. Quin espectacle! Imant de bellesa que ens hipnotitza i ens encanta i ens omple tots els sentits. Tornem a la casa amb la mirada brillant dels qui han vist el miracle de vida expressada.

El penúltim dia a l’illa el dediquem a fer vacances que ja toca. Passem el matí a la preciossísima cala d’Isola Bella (el nom ja ho diu tot). Ens espanten perquè ens diuen que és un lloc mol turístic i no!!!!!!! Tenim molta sort perquè estem gairebé sols, les aigües gelades, el bany perfecte, el dinar immillorable. A la tarda pugem amb el funivia a la ciutat que es troba sota el Monte Tauro: Taormina, seductora, amable, amb un teatre grec excavat a la muntanya i des d’on s’hi veu el blau del Jònic, el blanc del volcà, el taronja de la posta, tots els colors et fan sentir que la vida és això: mirar-la de lluny, abandonar-se a la més pura de les contemplacions. Amb tot, ens deixem “corrompre” per les deu mil temptacions de botigues i paradetes que hi ha al centre de la ciutat i és aquí on fem algunes de les compres del que seran els nostres souvenirs més preuats.

Al déu dels cristians li va arribar el setè dia i a nosaltres que no professem aquesta fe però que hores d’ara ens sentim divins, ens arriba el vuitè. Ens acomiadem dels nostres hospitalaris amfitrions i enfilem l’autoestrada que ens ha de dur de nou a l’aeroport de Trapani. El dia, però, és llarg i tenim temps de passar per Cefalú i quedar un cop més meravellats per la compacta població ataronjada, per la seva catedral normanda, per la seva costa banyada pel mar Tirrè. No ens hi podem quedar, no ens hi podem banyar, però hi tornarem, paraula.

Arribem a l’aeroport més aviat de l’esperat i decidim de fer la darrera aventura vital: ens anem a banyar al mar de plata de Marsala, ara sí: el mar Mediterrà que ens acomiada i ens diu arreveure i ens diu fins SEMPRE.

Gràcies des d’aquí al Boris Bonanno i a l’agència Trinakria que, amb el seu encert i coneixement de l’illa ens ha conduint des de l’altre cantó virtual des d’on ara escric aquesta petita crònica del viatge tan real que mai, mai no oblidarem.

Sílvia, Joan, Clàudia i Blanca
Mas Comtal, juliol de l’any 2008 d.c.


ORGANIZA LA TEVA RUTA PER SICILIA ➜

No hay comentarios:

Publicar un comentario